La premsa supera el tabú del suïcidi, però encara utilitza metàfores estigmatitzadores

El suïcidi és un problema de salut pública gens menor. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any moren més de 700.000 persones per aquesta causa. A Espanya és la primera causa de mort no natural i supera els accidents de circulació. En els últims anys, especialment des de la pandèmia de la COVID-19, la xifra de suïcidis ha arribat a màxims històrics. El 2022, 4.227 persones van morir per aquesta causa —un 74 % eren homes i un 26 %, dones—; és a dir, una mitjana de 12 persones al dia es van suïcidar. 

El suïcidi ha estat històricament un tabú i ha estigmatitzat tant les persones que l'han portat a terme com les seves famílies, que han afegit la vergonya i el sentiment de culpabilitat al patiment per la mort de la persona estimada. Una recerca de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha analitzat el discurs de la premsa sobre el suïcidi, concretament les metàfores que s'utilitzen per parlar-ne, i ha constatat que s'ha produït un canvi de paradigma: si anys enrere els llibres d'estil dels diaris prohibien mencionar-lo —per por de l'efecte imitatiu—, en l'actualitat se'n parla obertament amb l'objectiu d'eliminar l'estigma que l'envolta.

Marta Coll-Florit, doctora en Societat de la Informació i el Coneixement, i investigadora del grup de recerca GRIAL del centre UOC-TRÀNSIC, ha liderat l'estudi Suicide metaphors in the press: breaking the taboo (Metaphor and Symbol, 2026), publicat en obert, que mostra els resultats de l'anàlisi del discurs sobre el suïcidi als diaris El País, La Vanguardia i l'ABC en el període 2020-2023. 

La motivació de Coll-Florit combina l'experiència personal amb l'interès científic: "Malauradament, he viscut l'impacte del suïcidi en el meu entorn familiar més proper, un fet que em fa ser molt conscient del pes del tabú que envolta aquestes morts. Tot i que el suïcidi s'ha estudiat extensament des de disciplines com la psicologia o la sociologia, continua sent un àmbit pràcticament inexplorat per la lingüística cognitiva", explica.

Fenomen individual versus responsabilitat col·lectiva: un enfocament oposat

Coll-Florit va utilitzar la metodologia de lingüística de corpus i va analitzar 243 notícies en què apareixia informació sobre el suïcidi en tres mitjans amb orientacions ideològiques diferenciades. Es van quantificar 509 metàfores i es va observar que la ideologia del mitjà no condiciona com se'n parla. La metàfora més freqüent de l'anàlisi és la del suïcidi com una guerra, un enemic que cal combatre. També s'hi troben metàfores que l'associen a la malaltia i el titllen d'epidèmia, pandèmia, contagi… Uns termes que la investigadora creu que estan influenciats pel context de pandèmia d'aquells anys. Altres metàfores identifiquen el suïcidi amb un viatge, amb un delicte, amb un objecte ocult… 

"Les metàfores més utilitzades en les notícies sobre suïcidi serveixen, precisament, per confrontar el silenci. Per exemple, s'usa la metàfora de guerra per presentar el tabú com un enemic per batre, o la de l'objecte ocult per denunciar que el suïcidi ha estat tapat per vels que el feien invisible. També observem com el fet de parlar-ne es descriu com un antídot, dins la metàfora de la malaltia, o com un camí necessari per a la prevenció a través de la metàfora del viatge. Fins i tot es personifica aquest silenci com si fos un organisme viu a qui s'ha obligat a callar, reforçant la idea que trencar el tabú és una acció alliberadora i una eina de salut pública", assegura Coll-Florit, que també és professora dels Estudis d'Arts i Humanitats. 

L'ús de metàfores en la premsa per parlar del suïcidi no és una qüestió estilística o ornamental, sinó que respon a un mecanisme cognitiu. No són neutrals i, quan s'analitzen, això permet descobrir quin tipus de representació es transmet. La recerca de la investigadora de la UOC ha constatat que diverses metàfores emmarquen el suïcidi com un fenomen purament individual, com les que el presenten com una fugida o un crim: "Això situa el focus exclusivament en la voluntat de la persona. Per exemple, metàfores que parlen d'un 'homicidi contra un mateix', tot amagant les mancances del sistema. A més, activen marcs associats a la covardia, la feblesa o l'egoisme. Això estigmatitza qui ho pateix i deixa les famílies amb una sensació de culpa devastadora", diu Coll-Florit. 

En canvi, altres metàfores —que sortosament són una majoria— s'orienten a la responsabilitat col·lectiva davant d'aquest fenomen i poden tenir un efecte positiu:"Emmarcar el suïcidi com una lluita col·lectiva o un viatge de prevenció compartit, en lloc d'un procés individualitzat, en ressitua el lloc i, per tant, l'atribució de la culpa, lluny de les persones directament afectades", afirma la investigadora. Coll-Florit té una àmplia experiència analitzant com les metàfores conceptuals ajuden a entendre trastorns mentals com la depressió o l'esquizofrènia. En aquest àmbit, va coordinar el primer Diccionari de metàfores de la salut mental, una iniciativa de la UOC per sensibilitzar el públic sobre aquests trastorns.

Una tragèdia evitable, amb el suport de tots

Per a la investigadora, és vital desplaçar el focus de la responsabilitat individual cap a la col·lectiva: "Hem de deixar de parlar del suïcidi com una batalla que la persona lliura sola i entendre'l com un problema de salut pública que requereix una xarxa de suport social i sanitari. El periodisme responsable ha d'evitar presentar el suïcidi com una sortida per evitar el patiment mental". Això es pot aconseguir oferint context, veus d'experts i, sobretot, "transmetent la idea que el suïcidi es pot prevenir si es disposa dels recursos i l'ajuda adequats". 

Article de referència

Coll-Florit, M. (2026). Suicide Metaphors in the Press: Breaking the Taboo. Metaphor and Symbol, 41(2), 175-191. https://doi.org/10.1080/10926488.2025.2580642

Aquesta recerca beneficia l'objectiu de desenvolupament sostenible (ODS) número 3, de salut i benestar, i s'alinea amb les missions de la UOC de cultura per a una societat crítica i de salut digital i benestar planetari.

Recerca amb impacte i vocació transformadora

A la UOC entenem la recerca com una eina estratègica per avançar cap a una societat de futur més crítica, responsable i inconformista. Des d'aquesta visió, desenvolupem una recerca aplicada, interdisciplinària i connectada amb els grans reptes socials, tecnològics i educatius. 

Els més de 500 investigadors i investigadores i els més de 50 grups de recerca de la UOC treballen al voltant de cinc centres de recerca centrats en cinc missions: educació al llarg de la vida, tecnologia ètica i humana, transició digital i sostenibilitat, cultura per a una societat crítica, i salut digital i benestar planetari.

A més, la Universitat impulsa la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Més informació: www.uoc.edu/ca/recerca