Ni cervell rosa ni blau: què diu la neurociència sobre la identitat de gènere

Què fa que una persona es reconegui a si mateixa com qui és? La resposta no resideix en una sola regió cerebral, en un gen o en una hormona. La identitat de gènere forma part del sentit del jo que el cervell construeix en integrar el cos, la memòria, les emocions i la relació amb les altres persones. Gens, hormones, anatomia, plasticitat i socialització intervenen en aquest procés, però cap element el determina per si sol. Tampoc equival a l'orientació sexual.

La neurociència ha trobat certes diferències recurrents entre alguns grups cis i trans i ha formulat hipòtesis sobre el desenvolupament de les xarxes vinculades a la percepció corporal. Però no existeix cap marcador únic ni prova cerebral que permetin determinar la identitat d'una persona. Aquest doble missatge —hi ha una base biològica i, alhora, una enorme variabilitat individual— és essencial per explicar un fenomen que sol quedar soterrat per eslògans.

Quatre conceptes que no signifiquen el mateix

"Es confonen habitualment termes com ara identitat, identitat de gènere, orientació sexual i sexe", adverteix Emilia Redolar, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del Cognitive NeuroLab, adscrit a l'eHealth Centre.. La distinció importa perquè cada concepte respon a una pregunta diferent.

Tenir ovaris o testicles, vulva o penis determina la nostra identitat de gènere? Redolar respon: "Ni de bon tros". I adverteix: "Els genitals són un estímul tan evident, i una qüestió biològica indefugible, que ofusquen la comprensió que la identitat de gènere és la conseqüència d'un llarg procés".

El sexe reuneix trets biològics com els cromosomes, les gònades, les hormones, els òrgans sexuals interns i externs i els caràcters secundaris. En la majoria de les persones, aquests components segueixen patrons concordants, però les variacions intersexuals mostren que no formen una única variable indivisible. Segons l'Organització Mundial de la Salut, la identitat de gènere és l'experiència interna i profunda del propi gènere. L'orientació sexual descriu cap a qui es dirigeix l'atracció afectiva, romàntica o sexual. I l'expressió de gènere és la manera de comunicar socialment trets associats al que es considera femení, masculí o altres possibilitats mitjançant la roba, els gestos o l'aparença.

Una dona trans pot sentir-se atreta per homes, dones, per ambdós o per ningú, igual que una dona cis. De la mateixa manera, que una nena prefereixi el futbol o que un nen vulgui pintar-se les ungles no determina per si mateix la seva identitat. Els gustos i els rols canvien entre èpoques i cultures. El sentit íntim de pertinença a un gènere és una altra cosa. Confondre aquests plans alimenta diagnòstics improvisats i debats en els quals l'evidència sol arribar tard i sense micròfon.

Aquestes preguntes també recorren Lo que somos bajo la piel, l'assaig que Redolar ha publicat el 23 de setembre. El llibre combina divulgació científica i relat personal per explorar com el cervell construeix la identitat general i la identitat de gènere, però la qüestió va molt més enllà de les seves pàgines: afecta com informem, eduquem i tractem les persones la identitat de les quals no coincideix amb l'assignada en néixer.

Ni destinació genètica, ni full en blanc

El desenvolupament sexual no és una cadena mecànica en la qual els cromosomes ordenen, sense excepcions, unes gònades, uns genitals i, finalment, una identitat. Aquests processos ocorren en moments diferents i poden seguir trajectòries diferents. Els gens i les hormones participen en l'organització del sistema nerviós. Després, l'experiència modifica les seves connexions mitjançant la plasticitat cerebral, mentre que els mecanismes epigenètics regulen quins gens s'expressen i en quin grau.

"Ni tots els factors són biològics ni tots són socioculturals", resumeix Redolar. "Les joguines amb què juguen les nenes i els nens, els elogis que els fan a l'escola, els guarniments que utilitzem en les festes d'aniversaris... tot això va calant i configurant el cervell dels nostres infants", explica. "Mitjançant la plasticitat cerebral, les potencials diferències sexuals innates queden lligades indissolublement al que s'adquireix". Aquests missatges influeixen en l'expressió i el comportament, però no converteixen la identitat en una simple imposició cultural.

La idea d'un cervell estrictament femení enfront d'un altre masculí també s'ha afeblit. Una anàlisi de més de 1.400 cervells efectuada per un equip internacional va mostrar que, malgrat que existeixen certes diferències recurrents associades al sexe, la majoria dels cervells combina característiques més freqüents en dones, més freqüents en homes i comunes a ambdós. És l'anomenat cervell mosaic: no nega les diferències estadístiques, però impedeix convertir-les en dos motlles tancats capaços de predir la personalitat, les habilitats o la identitat de cada individu.

La psicologia del desenvolupament aporta una altra peça. Un estudi publicat el 2019 als Estats Units va comparar 317 nens i nenes trans d'entre 3 i 12 anys, que havien dut a terme una transició social, amb germans i menors cis. La seva identitat i les seves preferències s'alineaven amb el gènere viscut amb una intensitat similar a la dels participants cis i gairebé no variaven amb el temps transcorregut des de la transició. El disseny transversal no permet resoldre per si mateix com s'origina la identitat, però sí que contradiu la idea que els menors trans expressen necessàriament una identificació feble o confusa.

El que veu una ressonància i el que no pot dir

Els primers estudis van cercar una estructura aïllada que expliqués la identitat de gènere. Avui el focus s'ha desplaçat cap a xarxes distribuïdes relacionades amb l'autopercepció corporal, l'atenció, la introspecció, les emocions i el control executiu. Una recerca sobre connectivitat funcional va trobar patrons diferents entre els grups cis i trans en diverses d'aquestes xarxes i va proposar que la seva interacció contribueix a la construcció d'un "jo amb gènere". No obstant això, hi van participar 87 persones i els seus resultats són associacions, no una prova causal.

El treball estructural més important citat per Redolar és la metaanàlisi del consorci ENIGMA, amb ressonàncies de 803 persones que no havien començat cap tractament hormonal: 386 trans i 417 cis. Va detectar diferències grupals en la superfície cortical i en el volum d'estructures subcorticals i, en considerar l'orientació sexual, també es van observar diferències de gruix cortical. Les dades no van encaixar en una simple translació de "cervell masculí" a "cervell femení", sinó en configuracions amb trets propis i amplis encavalcaments.

Això no significa que hi hagi quatre tipus cerebrals nítids, ni que una ressonància reveli qui és algú. Les mitjanes poblacionals no serveixen com a diagnòstic individual. A més, moltes recerques han fet servir mostres petites, dissenys transversals, categories binàries i controls desiguals quant a edat, orientació sexual, tractament hormonal o experiències socials. Una revisió del 2025 sobre joves va identificar només vint estudis, la majoria funcionals i transversals, i va reclamar més treballs longitudinals i inclusió d'identitats no-binàries. El seu advertiment és inequívoc: la neuroimatge no pot provar ni refutar la identitat d'una persona.

La conclusió més fidel al coneixement disponible no és que la ciència hagi descobert un "cervell trans" universal, sinó que la identitat de gènere és un tret multifactorial, amb components biològics, corporals, cognitius, emocionals i socials que s'influeixen mútuament durant el desenvolupament. "La identitat transgènere no és un trastorn, sinó una forma diferencial de desenvolupament", sosté Redolar. En la mateixa direcció, l'OMS va traslladar la incongruència de gènere fora del capítol de trastorns mentals a la CIE-11.

La neurociència pot ajudar a desmuntar dos reduccionismes oposats: que tot està escrit en els genitals o que tot procedeix de l'aprenentatge social. També pot combatre la patologització. Però el seu valor no consisteix a expedir certificats d'identitat, sinó a mostrar fins a quin punt el cervell humà és plàstic, variable i resistent a les nostres caselles administratives.