Celia Martínez Jiménez, doctora en Bioquímica, investigadora principal a la Universitat de València, i alumni UOC del màster universitari de Bioinformàtica i Bioestadística (interuniversitari: UOC, UB), ha estat guardonada per la seva trajectòria professional en els Premis Impacte Alumni. Al llarg de la seva carrera científica, la Celia s'ha centrat a entendre com es regulen els gens i com canvien els mecanismes de control de l'ADN al llarg de la vida, principalment al fetge.
- Com et definiries?
Científica, una professió que no es reconeix com a lloc de treball en si mateix. Soc una persona curiosa. La curiositat és la motivació que tinc, saber una mica més de les coses i per què passen.
- Què ha suposat en la teva carrera el reconeixement dels Premis Impacte Alumni?
És un honor i un exemple per a totes les persones que no tenen la típica carrera professional lineal i clàssica. Amb la crisi del 2009 no vaig poder estabilitzar-me. Vaig decidir deixar la recerca per anar a la indústria i després tornar a l'acadèmia. Quan vaig poder, vaig reprendre la carrera científica a l'estranger.
- Llavors tenies 40 anys. Et va fer venir vertigen?
Doncs no, perquè estava a punt de muntar el meu laboratori i de fer el que sempre havia volgut fer. Tothom deia que era inusual. Allò habitual hauria estat establir-me amb plaça fixa als trenta i escaig.
- Com va ser el repte?
Cada persona té la seva pròpia experiència, no hi ha una recepta màgica per a tothom. Va ser tot un repte, que va estar bé. Vaig arribar a Alemanya embarassada de vuit mesos i ni tan sols tenia un hospital on donar a llum. Són interrogants que no tothom està disposat a viure. Vaig trobar l'equilibri entre l'aspecte professional i el personal.
- Què li diries a algú que es vulgui dedicar a la recerca bàsica?
T'ha d'agradar, és una feina que és millor que t'apassioni. No et dediquis a la recerca si busques una feina de 9 a 5, perquè serà una frustració constant. És ideal si t'interessa una professió que et permet desenvolupar moltes habilitats i aprendre cada dia. És gairebé una feina artística, perfecta per a persones creatives, resilients i curioses.
- Què t'ha semblat la convivència amb la pressió de publicar i aconseguir recursos?
La visió que vaig adquirir en fer l'MBA de negocis m'ha ajudat a combinar projectes més ambiciosos, amb més risc i que permetin avenços més grans, amb uns altres de menys desafiadors però amb resultats a curt termini i que et permetin publicar. Hem equilibrat els riscos en funció de les ambicions de les persones que hi ha a l'equip.
- A més de la recerca, fas docència. Com veus ser professora universitària en ple 2025?
És un repte, els joves saben molt. M'esforço per aconseguir que a classe estiguin atents i interessats, proporcionar-los informació i donar una visió que vagi més enllà del que trobin al ChatGPT o als llibres de text. Tinc alumnes de cinquè de Farmàcia, gent gran, que ja sap el que vol. És molt agraït.
- Quan vas decidir que volies ser investigadora?
A segon de Biologia. Vaig entrar al departament de microbiologia i em va captivar. Ja mai en vaig sortir. Al final de la carrera m'hi vaig quedar amb una beca de col·laboració, i després la tesi.
- Vas dubtar en algun moment de si et dedicaries a la recerca?
No. Sabia que hauria d'anar a l'estranger. No m'imaginava que m'estaria més de deu anys fora, pensava que en serien un o dos, però tenia clar que treballar a l'estranger seria una part essencial en el meu camí. Em va agradar que a fora es reconegui la figura de la investigadora. Ets científica i existeixes com a tal.
- Què t'han aportat tots aquests anys treballant a Grècia, Anglaterra i Alemanya?
Una altra visió. Adonar-me que problemes molt similars es resolen de manera diferent en cadascun d'aquests llocs. Ara, quan hem de resoldre i prendre una decisió, tinc una varietat d'exemples i de col·legues d'altres instituts amb els quals podem col·laborar. Totes aquestes experiències em serveixen molt.
- Què t'agradaria aconseguir al llarg de la teva carrera científica?
D'una banda, veure que la gent que treballa amb mi creix i que es fan professionals que impacten per ells mateixos. Quan això passa, és molt satisfactori, i m'agradaria poder-ho fer més. També, aconseguir avenços per curar malalties, que la nostra recerca sigui translacional. Tant de bo puguem fer fàrmacs, curar malalties relacionades amb l'envelliment, que les persones envellissin sense tenir malalties associades.
- T'has plantejat fer el salt a la indústria i transferir el coneixement de la teva recerca bàsica?
Vaig fer entrevistes en la indústria farmacològica, però ho vaig descartar. La possibilitat d'impactar a llarg termini és més petita, i també tens menys llibertat d'elecció en els projectes que impulses. Així i tot, segueixo amb la idea de muntar una spin-off, transferir part del coneixement que tenim en forma de serveis.
- Què et va portar a fer el màster de Bioinformàtica i Bioestadística a la UOC?
Quan em plantejava tornar a Espanya, vaig pensar que necessitava diversificar opcions; i ser capaç d'analitzar dades, tenint en compte totes les que es generen, podia ser una bona alternativa. Ja estic mirant com puc renovar-me, projecto què hauré de saber d'aquí a cinc anys i que encara no sé.
- El secret per trobar l'equilibri entre feina, família i estudi?
Faig poca cosa, però en faig cada dia. No ho faré ràpid, però si em proposo un objectiu, vaig fent passets i ho intento.
- Com va ser la teva experiència a la UOC?
Em va agradar molt. Al principi no entenia gaire bé la plataforma, però em van respondre totes les preguntes que em sorgien. Una vegada ja hi vaig estar més familiaritzada, tot va anar bé.
- Com desconnectes?
Tinc poc temps, però m'agrada la fotografia. Quan puc, combino la fotografia amb passejos, nens…
- Algun descobriment que hagis fet últimament?
He aconseguit instal·lar un micròfon nou per interactuar amb els meus estudiants. És un catch cube, un cub d'escuma que els llanço perquè responguin preguntes. Així han d'estar atents. Faig classe a primera i a última hora del dia: he aconseguit que parin atenció. A més, m'encanten els gadgets.