Quan el criminal pren la paraula: els límits ètics del true crime

Gabby Petito, Lucy Letby, Montserrat i Triana Martínez, Diana Quer, Daniel Sancho, Marta del Castillo o els germans Menéndez són alguns dels noms que formen part de la cultura audiovisual de milions d'espectadors i espectadores. Uns corresponen a víctimes; d'altres, a persones condemnades o investigades per delictes coneguts mundialment gràcies a l'èxit del true crime. Encara que el gènere té una llarga tradició literària i periodística, el seu auge audiovisual contemporani es va produir a partir del 2014, amb el pòdcast Serial i produccions com The Jinx, d'HBO, o Making a Murderer, de Netflix. El que va començar amb un exercici de literatura periodística s'ha convertit en un fenomen d'entreteniment de masses que s'estén per les plataformes i les xarxes socials.

De mitjana, la persona consumidora de true crime dedica 3,8 hores a la setmana al gènere, una xifra que ascendeix fins a les 4,6 hores en la generació Z. "La morbositat sempre ha estat un reclam molt poderós d'aquest gènere. Aquest component de realitat connecta l'espectador amb el costat més fosc de la naturalesa humana", comenta Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). 

Segons un estudi global de la consultora Digital i, el gènere s'apropa ja al consum massiu a Occident. El 2020, el true crime representava el 30 % dels vint documentals més vists de Netflix: és a dir, sis títols dins del rànquing. El 2024, aquesta proporció va ascendir fins al 75 %, així que quinze dels vint documentals amb més èxit de la plataforma estan basats ​​en crims reals. A Espanya, el 42 % de les persones subscriptores de Netflix va consumir almenys vint minuts d'algun títol de true crime durant l'últim any.

Quan el llop pren la paraula

A més de créixer, el gènere ha evolucionat. Moltes produccions han passat de reconstruir el cas a incorporar-hi la veu de l'assassí perquè relati la seva pròpia història. Així passa, per exemple, a Des de la cel·la: crim a Lleó, Jo vaig ser un assassí: el crim de la catana o Les cintes de Jeffrey Dahmer.

Però fins a quin punt escoltar la veu del criminal pot desdibuixar el sofriment de la víctima? "Quan qui parla és la persona condemnada o sospitosa, canvia el marc; i al true crime, que és un relat audiovisual, d'àudio o escrit, el marc ho és tot. La veu del condemnat no és el problema en si, sinó com s'utilitza aquesta veu", explica Marc Balcells, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política i director del Curs online de true crime: entre la criminologia i la ficció, de la UOC.

"Els riscos són evidents sempre que existeix una versió des d'una part; el fet de no poder contrastar les dades ens allunya de la realitat del cas —o de la realitat judicial— i esbiaixa la percepció cap a la versió que sosté la persona culpable empresonada", afirma Neira. Quan qui explica la història és el llop, l'enfocament pot comportar nombrosos perills si no es treballa amb rigor. Segons l'experta, en alguns casos també pot provocar una nova victimització de les persones afectades pel delicte. 

"Si aquesta veu es converteix en un espectacle sense context, sense contrast i, sobretot, sense la víctima, suposa un greu risc. En canvi, si està ben treballada, s'escolta sense desplaçar el discurs de la víctima, ens ajuda a entendre com s'arriba a aquesta situació i, per tant, com es pot prevenir", afegeix Balcells. 

Atorgar glamur a l'assassí

Pot el true crime convertir el criminal en un personatge carismàtic o despertar empatia vers la seva figura fins a desplaçar la víctima?  "El risc existeix. El que cal distingir és la complexitat del 'glamur dels fets', que és el que a vegades ens encega, i al qual ens porta un consum poc crític del true crime: la 'glamurització' del delinqüent, del delicte o del cas. No hem d'oblidar que totes les persones involucrades són éssers humans i que hi ha una mort", alerta Balcells.

Aquest debat es va produir amb especial intensitat després de l'estrena de la sèrie de Netflix sobre Jeffrey Dahmer. Les famílies de les víctimes van denunciar que la producció exagerava determinades situacions per augmentar-ne la morbositat, reobria traumes passats i obtenia beneficis econòmics del dolor aliè. La sèrie va assolir uns índexs d'audiència comparables als de grans produccions cinematogràfiques de sagues com Marvel, Avatar o Star Wars. "Els algorismes premien les reproduccions i el temps de visualització, de manera que els true crime, que aprofiten la morbositat, solen estar particularment premiats dins de les plataformes de reproducció en línia. Al final, aquest tipus de true crime és una porta oberta a la ment del criminal: la morbositat per veure el seu caràcter, el seu grau de credibilitat, les seves emocions... ", afegeix Neira.

L'exposició pública rehabilita?

L'exposició pública també pot contribuir a rehabilitar la imatge de la persona condemnada. La sèrie Monstres: la història de Lyle i Erik Menéndez, per exemple, va generar una nova onada de suport cap als germans Menéndez, molt diferent del rebuig i les burles que van rebre durant els anys noranta. Figures públiques com Kim Kardashian els van arribar a visitar a la presó i es van posicionar a favor del seu alliberament.  "En aquests documentals sempre sembla haver-hi un desig implícit de rentar la pròpia imatge i de 'compensar' les hores de televisió que s'han dedicat al crim. En els casos molt mediàtics, aquesta exposició fa pràcticament impossible que el condemnat pugui viure en l'anonimat en sortir de presó", explica Neira sobre la capacitat d'aquestes produccions per rehabilitar públicament els seus protagonistes.

No obstant això, incorporar la perspectiva de la persona condemnada no implica necessàriament justificar els seus actes. "Que jo comprengui el criminal no vol dir que l'absolgui. El bon true crime pot sostenir aquestes dues tensions: la humanitat de qui va cometre el crim i la centralitat del mal causat, de la víctima i de la seva figura. Ara bé, quan només queda el carisma del criminal, els fets i la morbositat, i desapareix la figura de la víctima, llavors ja és més màrqueting que no pas narració històrica", adverteix Balcells.

Per a l'expert, el testimoniatge també pot tenir un component rehabilitador: "Responsabilitzar-se públicament pot ser part del procés de rehabilitació. El problema no és que un condemnat parli, sinó que parli sense assumir cap mena de conseqüència per les seves accions".

De la revisió legítima a la conspiració

En alguns casos, el true crime pot modificar la percepció social d'un procés ja jutjat i provocar, com ja ha succeït en moltes situacions, que grups de seguidors investiguin a TikTok i a altres xarxes socials els dubtes, els indicis i les possibles contradiccions. "Pot alimentar relectures conspiratives sense proves noves, simplement perquè el sol dubte genera audiència, i això és beneficiós per al documental, el pòdcast o el llibre, però la línia divisòria torna a ser el mètode", explica Balcells. Segons l'expert, quan hi ha una recerca rigorosa, documentació contrastada i fets nous, qüestionar una sentència pot ser una forma legítima de periodisme. En canvi, quan només hi ha insinuacions, especulacions o un muntatge dirigit a sembrar dubtes, es genera soroll, es fa mal a les víctimes i s'erosiona la confiança en la justícia.

Dins d'aquest àmbit ha sorgit l'anomenat New True Crime, que aborda precisament el Curs online de true crime: entre la criminologia i la ficció de la UOC. Aquest enfocament se centra en casos gestionats de manera deficient pel sistema de justícia penal, sigui per l'actuació de la policia, els jutjats, les presons o altres organismes. "El New True Crime contribueix a destapar errors judicials i condemnes injustes que han permès exonerar persones injustament condemnades, i això no deixa de ser un servei públic per part del true crime", apunta Balcells.

Mercantilitzar el dolor

A Espanya, a finals del 2023 es va generar un intens debat social i jurídic quan es va saber que algunes editorials i productores havien temptejat José Bretón per valorar la viabilitat d'adaptar en un llibre el seu testimoni sobre l'assassinat dels seus fills. "El condemnat té dret a explicar públicament la seva versió dels fets. La pena mai pot afectar el dret a la llibertat d'expressió i tampoc està obligat a 'assumir' la 'veritat processal' d'una sentència", detalla Oriol Martínez, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i expert en criminologia i dret penal. 

Finalment, una editorial va estar a punt de comercialitzar El odio, un llibre ja editat i imprès que recollia el seu testimoniatge. No obstant això, malgrat disposar de l'aval dels tribunals per publicar-lo, el segell va fer marxa enrere de manera definitiva i va cancel·lar el contracte davant la massiva repulsa social, la petició d'empara de la mare de les víctimes i la negativa de nombroses llibreries a posar-lo a la venda. "A Espanya, un condemnat no pot lucrar-se lliurement explicant el seu cas. Encara que legalment pot concedir entrevistes, els tribunals poden embargar els pagaments o drets d'imatge per cobrir les indemnitzacions civils que es deguin a les víctimes", assenyala Neira.

Sí que ho poden fer, en canvi, els seus familiars, com va passar en el cas de Rodolfo Sancho, pare de Daniel Sancho, qui va participar en una sèrie documental per pagar les elevades despeses legals i el judici del seu fill a Tailàndia. Als Estats Units, per exemple, hi ha les conegudes com a lleis Son of Sam, creades per impedir que els delinqüents obtinguin beneficis econòmics de l'explotació mediàtica dels seus delictes i per facilitar que aquests recursos es puguin destinar a compensar les víctimes.

On se situa, llavors, la frontera entre la llibertat d'expressió i el mal que el seu relat pot provocar a les víctimes? "El límit és el mateix que en la resta de casos: explicar la seva versió dels fets mai no pot comportar injúries —insultar la víctima o els seus familiars— ni calúmnies —imputar-los delictes inexistents—", puntualitza Martínez.

El 2024, la mare del Pescaíto va fer una roda de premsa, entre llàgrimes, demanant a mitjans i productores que no explotessin la mort del seu fill per fer un true crime. El dret a l'honor i la intimitat són drets la protecció dels quals depèn, per regla general, que les persones afectades promoguin l'actuació judicial mitjançant una denúncia o una querella.

Però què succeeix si la víctima ha mort? En aquest cas, poden actuar els seus familiars com a persones afectades indirectes. "Qui està en millor posició per entendre que s'ha vulnerat el seu honor o la seva intimitat és precisament el titular d'aquests drets o, en la seva absència, els seus familiars. Després caldrà determinar si aquesta percepció subjectiva és vàlida des d'un punt de vista objectiu", assenyala.

Regulació per protegir a les víctimes

En aquesta línia, el Govern espanyol cerca reforçar la protecció del dret a l'honor i a la intimitat de les víctimes i dels seus familiars amb una nova reforma legal sobre el true crime. Segons el plantejament presentat fa algunes setmanes, la justícia podria detenir cautelarment la publicació de docusèries, llibres o pòdcasts quan es consideri que vulneren els seus drets o reobren el seu dolor sense consentiment. "La reforma protegirà totes dues òptiques. En casos de true crime o de productes comercials d'aquestes característiques, el benefici de la norma no serà sempre —o únicament— econòmic, sinó també reputacional i mediàtic", sosté Martínez.

No obstant això, la reforma també podria limitar determinats treballs periodístics o documentals sobre crims reals, la qual cosa es coneix com l'"efecte descoratjador": . "Si s'estableix un límit formal i molt tancat a la llibertat d'expressió, pot desmotivar els periodistes a publicar els seus documentals o recerques per por d'extralimitar-se", adverteix l'expert en dret penal.

En aquesta línia, Balcells afegeix: "Una cosa és protegir les víctimes de la revictimització, que és hipernecessari i una demanda legítima, però cal calibrar la part que penalitza que el victimari obtingui una projecció personal. Si s'interpreta d'una manera àmplia, podria silenciar relats valuosos del gènere, que mostren responsabilització i rehabilitació".

Distingir entre true crime bo i dolent

Un true crime ètic no hauria de dependre únicament de qui pren la paraula, sinó de com es construeix el relat, i tenir en compte alguns elements: "El consentiment de les famílies, la distinció clara entre fets provats, la veritat judicial i sospites, i la presència de totes les veus poden dignificar el resultat", adverteix Neira, experta en comunicació i investigadora del grup GAME.

Els criteris deontològics també varien en funció de l'entorn en el qual es produeix i distribueix el contingut. "Els mitjans públics i les cadenes de televisió solen aplicar criteris deontològics més estrictes. A les plataformes d'estríming, en canvi, sovint pesen més la captació d'audiència i la retenció de l'espectador", explica Neira.

La incorporació de la veu del criminal obre, per tant, un debat que no depèn només de la seva presència, sinó del tractament que rep dins del relat. "Un true crime rigorós explica per què passen els crims, què en podem aprendre i què diu de nosaltres com a societat, sempre acceptant que les persones poden canviar. Un true crime explotador tan sols pregunta com es va matar", conclou Balcells.