Lluís Moregó, psicoterapeuta i consultor de recursos humans, és alumni UOC de Psicologia. Viu amb la seva parella i el seu fill petit a El Juego, una comunitat internacional i autogestionada a Colòmbia que visiten persones d'arreu del món, buscant un canvi rellevant tant en l'àmbit personal com professional.
- Com et definiries?
Soc un cul inquiet, sempre m'ha costat decidir-me per una cosa o per una altra. M'agrada conèixer diferents mons i perspectives. De fet, vaig començar amb un doble grau d'Economia i Dret a la UPF, i després vaig fer Psicologia a la UOC.
- Què fas professionalment?
Treballo en remot per a diferents empreses catalanes com a consultor de recursos humans i selecció. També soc copropietari d'El Juego, una comunitat internacional a Colòmbia on acompanyem processos de canvi individuals i col·lectius des d'una perspectiva terapèutica.
- En part, has replicat el model de la UOC a la teva vida: treballes en remot.
Sí, la UOC em va permetre estudiar en paral·lel el doble grau d'Economia i Dret, que feia presencialment, i Psicologia a la UOC, que em va posar al davant uns continguts que em van entusiasmar. Vaig veure clar des d'un principi que la psicologia era la meva vocació. Estic content perquè la UOC em va permetre estudiar una altra carrera de manera senzilla, sense haver de fer canvis d'expedients ni tràmits complicats.
- Com va sorgir la possibilitat de viure en una comunitat internacional autogestionada?
Aprofitant que necessitava agafar-me uns mesos sabàtics com a consultor de recursos humans, vaig decidir anar a Colòmbia. L'amiga d'una amiga era a El Juego i em va proposar que hi passés. La idea era estar-m'hi un mes i ja fa cinc anys que hi soc. Em va agradar molt, vaig passar de participar-hi com a client a vincular-m'hi personalment i professionalment.
- Què va fer que et quedessis?
Vaig enamorar-me d'un grup de persones i de la manera de relacionar-se i veure la vida que es té aquí, que em va fascinar.
- Ho vas veure clar des del principi?
Va ser gradual. No m'havia plantejat mai viure en comunitat, ni tan sols sabia que existien experiències com aquesta. El 80 % dels projectes comunitaris es disgreguen abans de complir els vuit anys, sovint per conflictes entre les persones que formen el grup.
- Vosaltres fa deu anys que existiu. Quin és el secret?
La metodologia que ens manté saludables com a grup és el mateix que ens paga les factures a final de mes. Ens dediquem a organitzar experiències per aprofitar els conflictes que es formen dins d'un grup com a motor de creixement individual i col·lectiu. D'això vivim. I això també és el que ens manté units com a comunitat.
“"Estructurar-nos com a comunitat ens permet experimentar diferents arestes de l'existència i crear aquesta experiència sociològica, alhora que experimentem alternatives socials, relacionals i convivencials per ser més lliures"”
- Com és?
Aquí són tan importants les meves necessitats individuals com les del grup. Els valors d'amor i llibertat ens han acompanyat des del principi, i una cultura de posar el que és incòmode sobre la taula. Hem experimentat amb diferents normes de convivència, des de calendaritzar-ho tot fins a deixar que sigui més orgànic i que cadascú faci el que vulgui. Estructurar-nos com a comunitat ens permet experimentar diferents arestes de l'existència i crear aquesta experiència sociològica en què una persona pot venir i conviure amb nosaltres, alhora que experimentem alternatives socials, relacionals i convivencials per ser més lliures.
- Què va ser determinant per quedar-t'hi?
Creure en el que fem. Quan portava un temps aquí vaig decidir formalitzar el projecte com a copropietari. Som propietaris d'una reserva natural de 140 hectàrees amb cascades, rius que neixen dins la nostra terra, boscos andins… També tirem endavant projectes de reforestació per recuperar part del territori que durant molts anys es va utilitzar per a agricultura extensiva. És gràcies a això que hem esdevingut reserva natural.
- Quants copropietaris sou?
Som vint-i-cinc adults, i ara que alguns hem estat pares, també hi ha deu criatures. Els fundadors del projecte eren una desena de persones de nacionalitats diferents: de Colòmbia, Argentina, França, Espanya, Portugal, Anglaterra o Alemanya; sobretot europeus, llatinoamericans i alguna persona d'Amèrica del Nord.
- Què et deien la família i els amics?
Al principi es van preocupar, em preguntaven a on m'havia ficat, però aquesta por va anar desapareixent amb el temps, a mesura que anaven parlant amb mi i veient que continuava sent el mateix de sempre, que havia trobat un projecte que m'apassionava i em feia feliç. També hi ha amics que han vingut a visitar-me. Han anat entenent que hi ha moltes coses que tenen sentit.
- Ara tothom està tranquil?
Sí. A més, han vist que convisc amb gent maca, que hem creat un model de vida i de negoci alternatiu que sustenta quaranta persones. Aquí visc amb la meva parella i el meu fill, que té gairebé dos anys. Som propietaris d'una reserva natural, i amb processos de bioconstrucció hem reconstruït les velles cases trobades al territori, i també n'hem fet de noves. Les pors s'han anat dissipant, ja entenen que vivint així soc feliç i se n'alegren. Alguns amics venen un o dos mesos l'any de visita.
- Fins quan t'imagines aquí?
Amb una opció de vida com aquesta, i amb aquest grup de persones en concret, m'hi veig per sempre. A Colòmbia no ho tinc tan clar. Estem en el camí de professionalitzar-nos com a comunitat. Ens agradaria tenir diferents seus i estaria bé que una fos al nord d'Espanya; pensem en Astúries. Em costa replantejar-me viure la vida en una ciutat o en una caseta de poble sense fer-ho en comunitat. Considero molt saludable conviure amb els valors d'El Juego, m'estimulen molt.
- Llavors és més senzill del que podria semblar d'entrada?
Quan hi ha un conflicte o apareix una tensió, ho dius i ho aprofites com una oportunitat per créixer i descobrir què ens passa. En lloc d'intentar evitar o relativitzar els conflictes, els aprofites com a motor de creixement. Així és una font d'aprenentatge molt estimulant.
- Viviu amb comoditats?
Som en un bosc andí; no és la jungla, però tenim a una hora i escaig el poble més proper. A la zona tenim veïns que cultiven cafè i panela, iuca, mongetes… La majoria es dediquen a l'agricultura, a la ramaderia, o a totes dues. Nosaltres convivim en diferents cases, algunes de compartides, i també hi ha alguna casa familiar, tot i que tothom fa molta vida conjunta.
- Com us connecteu amb la resta del món?
Quan vaig arribar no hi havia internet, ara sí (si no, no podria pas treballar en remot). Tenim aigua calenta, forn, cuina de gas i electricitat. És una vida rústica, en el sentit que surts de casa i ets al mig del bosc. Això sí, amb unes vistes espectaculars. Però cal gestionar compres setmanals per a una cinquantena de persones, que no és senzill. Ens organitzem: dues persones baixen al poble amb la llista de la compra per a cada casa. Lloguem un camió que deixa la compra a l'entrada del territori i després amb mules i l'ajuda dels veïns portem la comanda fins a cada casa.
- Trobes a faltar alguna cosa?
Sí, és clar, la família, els amics i el menjar: com a Catalunya no es menja enlloc. El nostre fill és a deu hores d'avió dels avis i ens agradaria ser més a prop. Em costa imaginar-me la vida aquí per sempre per això, però tinc clar que ara mateix ens compensa.
- T'has replantejat la teva vida professional?
Després d'un parèntesi de dos anys, vaig començar a enyorar el món de l'empresa i vaig començar a col·laborar en remot. Tinc la sort que la vida a la comunitat em permet una profunditat i un contacte emocional que no és accessible al món de l'empresa. Però en el context corporatiu, en canvi, tinc un altre tipus d'estímul intel·lectual, un desafiament cognitiu que té un color diferent. M'agraden coses dels dos mons, he aconseguit trobar aquest equilibri.
- Com desconnectes?
Anant amb el meu fill i la dona a un riu que tenim a deu minuts de casa i on no hi ha ningú. Quan em banyo en aquest riu, que neix a dins de la terra, i som tots tres, sento que això és casa meva; m'emociono només de pensar-ho. No tinc cap bar a menys de dues hores i mitja, però cada dia puc veure micos titís i tucans, o anar a fer una volta a cavall.
- El que feies abans és gaire diferent del que fas ara?
Crec que en el nostre dia a dia el context en què vivim condiciona com actuem. A mi el context de la natura i viure a la comunitat d'El Juego em convida a connectar amb altres persones profundament. M'agrada que en la criança del meu fill intervinguin altres adults, i que pugui aprendre de tots ells. He tingut la sort de trobar un context alineat amb els meus valors, que em fa més fàcil ser com vull ser.
- Algun descobriment que hagis fet últimament?
El primer que em ve al cap és que en l'últim any i mig la meva dona i jo vam ser pares i poc després ens vam casar. M'he adonat de la importància de celebrar la parella més enllà de la família, la relació romàntica més enllà de la parental. Crec que, perquè els fills siguin feliços, ajuda que els pares ho siguin en la seva relació de parella.