Seminari (MEDUSA): "Imatges degeneratives: els ultras i la IA"

El motor estadístic i probabilístic de la intel·ligència artificial, aplicat en els processos de generació d'imatges, està fonamentalment orientat a definir escenaris predictius en els quals estimar una successió de cursos plausibles. No obstant això, no se sol tenir en compte l'atenció que aquests sistemes conciten en sectors desitjosos d'explorar la retrodicció o backcasting, és a dir, l'estimació predictiva de processos del passat. Si bé aquestes tecnologies retrodictives han estat àmpliament utilitzades en àmbits com la història econòmica i financera, i cada vegada més en diverses disciplines socials com l'arqueologia, la paleoantropologia o l'antropologia genètica, en els darrers anys la seva capacitat per crear models iconogràfics sintètics destinats a descriure fenòmens històrics ha atret l'atenció de comunicadors polítics, especialment d'extrema dreta, desitjosos de construir o reconstruir paisatges humans que legitimin les seves posicions ideològiques. Aquesta atenció s'aprecia especialment bé en l'ús de la IA per part de grups i formacions d'ultradreta, ja sigui clàssica o alternativa, per tal de representar en imatges el que anomenen "paradisos perduts".

 

L'objectiu d'aquestes pràctiques iconogràfiques és triple: en primer lloc, serveixen per recompondre antics i periclitats models normatius sobre els cossos virtuosos i les relacions socials que els acompanyen, de manera que suposin exemples de salubritat i energia polítiques; en segon terme, el fort component hiperrealista i mimètic de les imatges elaborades generativament –o, per contra, iconografies infantils i aparentment innocents procedents del manga i l'anime– produeixen un poderós efecte adhesiu i acrític en alguns sectors receptors d'aquestes, molt familiaritzats amb narratives heroiques procedents de la cinematografia més recent que s'ocupa d'esdeveniments històrics; i en tercer lloc, aquestes imatges són defensades pels seus creadors per ser el resultat "natural" dels datasets procedents del cos general d'imatges amb què els sistemes són entrenats, la majoria dels quals, tanmateix, procedeixen d'arxius històrics elaborats en els períodes cenitals del patriarcat, el colonialisme i el racisme institucionals. La seva aparent naturalitat es defensa en relació amb la inherent objectivitat que se li pressuposa a un arxiu.

 

L'objecte d'aquesta investigació en curs se centra a analitzar l'ús de la IA generativa d'imatges en els discursos visuals de l'extrema dreta actual, ja sigui promoguda per les mateixes plataformes de producció o pels comunicadors que en fan ús, per tal de cartografiar els seus modes tècnics, semiòtics, historiogràfics i polítics. L'objectiu de la present investigació, que presentem en aquest seminari, és proporcionar eines de contestació tant acadèmiques com de comunicació política que permetin desemmascarar la recreació mitogràfica artificial de la història al servei d'uns propòsits que, com han assenyalat Roland Meyer, Francesca Bria o Jean-Luc Nancy entre altres autors, només persegueixen la creació de comunitats "inoperatives". Per a qui escriu aquestes línies, abordar el crossroad entre l'extrema dreta, imatge, identitat i intel·ligència artificial –estudiar la col·lisió de totes plegades, si es vol– revela matisos interessants: la confluència entre el llenguatge visual (de contingut radical, però formes menys sospitoses) de les noves dretes i el llenguatge likeable de les xarxes: avatars d'estil Estudi Ghibli ofereixen ara fórmules magistrals per protegir la raça, la cultura pròpia, la identitat i, com no, per defensar "les nostres dones"; influencers fake, generades sintèticament per l'algoritme a través dels llocs comuns del patriarcat blanc, profetitzen a les xarxes sobre les bondats de la “remigració” massiva, una mena de fórmula màgica destinada a curar per sempre la nació ferida. Desenes d'imatges produïdes per la intel·ligència artificial exemplifiquen, a partir d'una mirada postlombrosiana plena de "restes vivents", tant l'essència culpable dels altres (aquí, les persones migrants) com la perfecció racial de la pròpia comunitat: la IA ens demostra, entre d'altres coses, que ja no calen les Leni Riefenstahl –que va imaginar i perseguir cossos "perfectes", cossos que eren reals– sinó que n'hi ha prou amb substituir-la per la potència inesgotable de l'algoritme.