19/11/26 · Justícia

Grief tech: quan la IA promet vèncer la mort però desafia el dol i la llei

L'auge d'avatars i deadbots que clonen la veu i la personalitat de persones difuntes obre un mercat multimilionari, però planteja riscos emocionals, buits legals en el consentiment post mortem i perills d'exposició pública
-

Dels àlbums de fotos familiars i els perfils in memoriam a les xarxes socials a conversar per videotrucada o xat amb una rèplica virtual d'un familiar que ja no hi és. El sector conegut com a grief tech o death tech —la tecnologia aplicada al dol i a la vida digital pòstuma— viu una expansió accelerada impulsada per la intel·ligència artificial generativa. Segons estimacions difoses per la BBC, aquesta indústria global ja supera els 100.000 milions de lliures (més de 115.000 milions d'euros) de valoració. En paral·lel, l'informe Death Care Services Industry Report 2025-2030, de Research and Markets, projecta que el mercat global de serveis funeraris i tecnològics passarà dels 106.510 milions de dòlars del 2024 als 157.680 milions el 2030, mentre el segment específic d'assessorament i suport digital al dol (grief counselling market) assoleix els 4.030 milions de dòlars aquest 2026, segons The Business Research Company. "Els griefbots estan transformant el que és morir i, en concret, el dol, i també aspectes com la memòria, la presència i la continuïtat del vincle que tenim amb aquestes persones", explica Belén Jiménez, professora dels Estudis de Psicologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del Centre de Recerca Interdisciplinari en Transformacions Socials i Culturals (UOC-TRÀNSIC).

Aquestes aplicacions s'alimenten de la petjada digital que es deixa en vida —missatges de WhatsApp, correus electrònics, vídeos, notes de veu i publicacions a les xarxes— per entrenar models capaços d'imitar l'estil comunicatiu, el timbre vocal i els records d'una persona que ha mort. El fenomen, que va fer els primers passos amb projectes pioners com el bot de Roman Mazurenko (2015) o el Dadbot de James Vlahos (2017) i va guanyar dimensió corporativa arran de la patent registrada per Microsoft el 2021, obre ara un debat profund sobre els límits psicològics, comunicatius i jurídics de ressuscitar algú digitalment.

 

Un nou ritu de transició o una distorsió del record?

Des de la psicologia, la mirada sobre aquestes eines fuig del catastrofisme però demana cautela.  "Un griefbot és una eina dissenyada per simular una conversa amb una persona que ha mort, alguns dels seus impulsors el presenten com una possible font de suport en el dol i en comparen l’ús amb pràctiques com els rituals de comiat o el fet de tornar a mirar un àlbum de fotos", explica Jiménez.

Jiménez recorda que la idea que el dol té un calendari rígid i exigeix tallar qualsevol vincle amb el difunt és un mite superat. "Els estudis en psicologia posen de manifest que les persones en dol continuen mantenint una certa relació —evidentment de manera diferent— amb els éssers estimats morts, el que s'anomena llaços continus (continuing bonds), que en alguns casos poden ajudar a fer front al dolor", assenyala la investigadora. Tanmateix, adverteix que el dol no és només un procés individual, sinó profundament social i cultural, i que cal explorar quin sentit tenen aquestes converses per a les persones en dol i com s’inscriuen en les seves pràctiques de record.

Aquesta advertència connecta amb l'evidència empírica més recent. Una recerca qualitativa publicada el 2026 a arXiv (Understanding How Users Use Deadbots to Reconstruct Memories), basada en entrevistes en profunditat a usuaris reals de deadbots, demostra que la interacció continuada amb aquests avatars tendeix a idealitzar la figura del difunt —eliminant-ne els trets negatius— i a barrejar records antics amb situacions presents, cosa que genera risc de dependència emocional i distorsió de la memòria.

“Els griefbots estan transformant el que és morir i, en concret, el dol, i també aspectes com la memòria, la presència i la continuïtat del vincle que tenim amb aquestes persones”

L'algoritme que reescriu la memòria i monetitza l'enyorança

La transformació de la petjada digital en un producte interactiu també altera les dinàmiques socials i comunicatives al voltant de la mort. "La gestió dels perfils a les xarxes un cop una persona mor ja és complexa; fins ara existien opcions com els perfils in memoriam, que funcionen com una mena de llibre de condol per acomiadar-se. Ara bé, la IA ha obert fórmules amb què es clona no només la imatge, sinó també la personalitat del difunt, cosa que fa més difícil afrontar la pèrdua", apunta Sílvia Martínez, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, directora del màster universitari de Social Media: Gestió i Estratègia i investigadora del Centre de Recerca Interdisciplinari en Transformacions Socials i Culturals (UOC-TRÀNSIC).

Per Martínez, un dels grans perills rau en el desplaçament de la identitat narrativa: "La irrupció d'aquests bots pot tenir un gran impacte en el relat, perquè l'ésser humà és reemplaçat com a protagonista i relator de la seva pròpia història. A més, aquests sistemes s'alimenten de les interaccions amb tercers, les reinterpreten i generen distorsions realistes que poden alterar la imatge que la persona va construir en vida", adverteix.

A això se suma la lògica comercial de les plataformes digitals, de què ja va alertar un estudi de la investigadora de la UOC, Belén Jiménez titulat Griefbots. A new way of Communicating with the dead? advertia del risc de manipulació comercial d’aquest tipus de tecnologia. "Aquestes aplicacions parteixen d'un estat de vulnerabilitat de les persones i poden fer servir estratègies de compromís (engagement) —com notificacions push o avisos d'aniversaris— per aconseguir un benefici comercial, fins al punt de crear la necessitat de respondre-hi contínuament per no sentir que s'està abandonant aquella persona", alerta Martínez. L'experta també assenyala el risc de morbositat i exposició pública: "Un procés de comiat que sol ser íntim pot acabar exposat i viralitzat en xarxes com TikTok a la recerca d'impacte, i convertir-se en tema de conversa entre persones sense cap relació amb el difunt". Recentment, el programa MasterChef va recrear en vídeo la imatge i la veu de la difunta mare de Pepe Rodríguez gràcies a la IA.

 

Un buit legal entre l'herència digital i el consentiment post mortem

Més enllà de l'impacte psicològic i social, el grief tech topa amb un terreny jurídic ple d'arestes. Tot i que les grans plataformes socials prohibeixen explícitament l'extracció massiva de dades públiques (scraping) en les seves condicions d'ús, fer efectiva aquesta barrera és complex, i, en molts casos, són els mateixos familiars els qui faciliten les credencials i els arxius privats a les empreses tecnològiques.

Això vol dir que la família té carta blanca legal per clonar un ésser estimat? Tatiana Cucurull, professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i investigadora del Centre de Recerca en Transformació Digital i Governança (UOC-DIGIT), aclareix que no: "Segons la legislació vigent —la Llei orgànica 1/1982, la Llei orgànica 3/2018 (LOPDGDD) i la Llei de propietat intel·lectual—, utilitzar la veu, la imatge o els textos d'un difunt per entrenar un bot sense consentiment previ és generalment il·legal si no està autoritzat o vulnera la seva memòria". Encara que la personalitat jurídica i la protecció directa del Reglament general de protecció de dades (RGPD) s'extingeixen amb la mort, la voluntat expressada en vida preval per damunt de tot. "En absència de testament, la família o els hereus estan legitimats per protegir-ne la memòria, però aquesta facultat de tutela no els atorga un dret il·limitat per explotar o sintetitzar la seva imatge o veu, especialment si es desfigura la persona o es cometen intromissions il·legítimes al seu honor i intimitat", subratlla Cucurull.

A més, l'entrenament d'aquests models amb converses privades de WhatsApp o correus electrònics pot vulnerar l'RGPD en relació amb les dades personals de terceres persones vives que participaven en aquells xats, mentre que els textos i les gravacions originals estan protegits per drets d'autor fins a setanta o vuitanta anys després de la defunció. Pel que fa al contingut inèdit que genera l'avatar, Cucurull assenyala un buit normatiu clar: "A Espanya no existeix una regulació específica que determini la titularitat del contingut nou produït per un deadbot, per la qual cosa és molt aconsellable estipular-ho en els termes contractuals del servei".

En cas que un d'aquests avatars emeti declaracions difamatòries sobre tercers o inciti un usuari vulnerable a conductes autolítiques, la responsabilitat es reparteix: l'empresa desenvolupadora en respon civilment —i fins i tot penalment per imprudència greu— si no ha aplicat els filtres de seguretat i avaluació de riscos que exigeix el Reglament europeu d'intel·ligència artificial (AI Act), mentre que l'usuari en respon si ha manipulat l'eina amb una finalitat maliciosa. Tot i que l'AI Act obliga a identificar clarament aquests avatars com a simulacions artificials per evitar enganys emocionals, Cucurull conclou que el marc actual és insuficient: "Cal una regulació específica que exigeixi el consentiment previ i exprés en vida per a la clonació digital, defineixi els límits ètics del comercialisme de la personalitat i prohibeixi la suplantació de la voluntat del difunt per protegir la seva dignitat".

Preguntes freqüents

Experts UOC

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits

Veure més sobre Justícia