Absentisme laboral: per què la incapacitat temporal no és una despesa, sinó un dret
Un estudi de la UOC qüestiona l'estigmatització d'aquesta prestació quan s'aborda des d'una perspectiva macroeconòmicaAquestes baixes obeeixen a factors estructurals com l'envelliment de la població, les llistes d'espera i la incidència dels riscos psicosocials
La incapacitat temporal és un pilar fonamental del sistema públic de la Seguretat Social. Es tracta d'un dret de les persones treballadores que emmalalteixen i és una prestació garantista que té la finalitat essencial de protegir la persona malalta. Aquesta prestació li permet rebre el tractament mèdic i recuperar o millorar el seu estat de salut, i li assegura la suficiència econòmica mentre no pugui treballar.
El 2025, a Espanya, hi va haver gairebé sis milions de procediments d'aquest tipus. En un article publicat en obert a la revista Labos, Miguel Arenas Gómez, investigador del centre UOC-DIGIT i professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), analitza l'estigmatització d'aquesta prestació quan s'aborda des d'una perspectiva macroeconòmica i es qualifica com a despesa.
"Aquest article d'opinió qüestiona el relat institucional de l'AIReF —Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal—, que propugna l'enduriment de l'accés a la prestació i la reducció del subsidi econòmic com a via de control de la despesa", sosté Arenas, que forma part del grup de recerca Fiscalitat, Relacions Laborals i Empresa (TAXBUSINESS). A partir de l'anàlisi estadística i de les reformes legislatives en matèria de prestació dels últims anys, l'article defensa la necessitat de centrar el debat en qüestions alienes a l'àmbit econòmic.
"Els mateixos agents que provoquen el debat són els que projecten una estigmatització implícita sobre la persona treballadora, associant de manera injustificada les absències per baixa mèdica amb el frau, la laxitud moral o la picardia individual", afirma el professor expert en dret laboral. "S'està tipificant com una situació irregular l'absència justificada per malaltia, i es desvia l'atenció de les causes reals que originen les baixes", afegeix.
L'article reflecteix que les absències per incapacitat temporal no obeeixen a un problema de voluntarietat de la persona treballadora que no "vol treballar", sinó a factors estructurals com l'envelliment de la força laboral, les llistes d'espera del sistema sanitari i la incidència dels riscos psicosocials, entre d'altres.
“Només quan la salut laboral es passi a entendre com una inversió ètica i productiva respondrem al repte de l'absentisme”
De l'envelliment al tecnoestrès
L'envelliment progressiu i accelerat de la població activa és un dels factors que més repercuteixen en aquesta prestació. "Pretendre que una força laboral amb una edat mitjana cada vegada més elevada mantingui els mateixos índexs de sinistralitat i morbiditat que fa dues dècades és una quimera matemàtica. Els cossos envelleixen i les patologies cròniques augmenten; per tant, l'increment de la incapacitat temporal no és un símptoma de frau, sinó el reflex fidel d'una realitat demogràfica que el mercat de treball ha d'assumir", assenyala l'article. A aquest envelliment, s'hi suma el retard de l'edat de jubilació.
En segon lloc, la durada de les baixes està associada al "col·lapse estructural" de l'atenció primària i a les llistes d'espera de les especialitats mèdiques en el Sistema Nacional de Salut. A això s'hi suma, en un context productiu fortament digitalitzat, una eclosió de riscos psicosocials i de malalties neurològiques. "El tecnoestrès, la tecnoinvasió, la fatiga digital per falta de desconnexió eficaç i la síndrome d'esgotament professional o burn-out s'han convertit en alguns dels veritables motors invisibles de les baixes mèdiques", ressalta Arenas.
Un altre aspecte important són les diferències de gènere en relació amb la incapacitat temporal. Durant l'any 2025, el col·lectiu femení va registrar més de 3,1 milions de procediments iniciats, enfront dels una mica més de 2,6 milions del col·lectiu masculí. No obstant això, aquesta major incidència no es tradueix en baixes més prolongades, sinó en processos més curts: la durada mitjana de les baixes de les dones es va situar en 37 dies, mentre que la dels homes es va situar en 40,3 dies.
Segons l'article, aquestes dades reflecteixen que emmalalteixen més —i de forma més recurrent— els qui presten serveis en entorns caracteritzats per la precarietat o la intensa pressió psicofísica, sectors que coincideixen amb les ocupacions més feminitzades, com passa en la sanitat, l'educació, els serveis assistencials i els de cures.
Per edats, "encara que els treballadors més joves són els que tenen més baixes segons l'anàlisi de l'AIReF, la mateixa anàlisi revela que presenten una durada de les baixes per malaltia més reduïda que la dels treballadors més grans", destaca l'investigador.
La prevenció psicosocial, al centre
Per afrontar aquest fenomen, l'estudi proposa reformar la Llei de prevenció de riscos laborals i advocar per un sistema normatiu de prevenció de riscos laborals més pragmàtic, progressiu i inclusiu, d'acord amb els temps i els models productius actuals.
També planteja una bateria de canvis, com "frenar la deriva privatitzadora" del control mèdic. "El model institucional no pot continuar desplaçant les competències de control de les contingències comunes cap a les mútues col·laboradores", recalca Arenas.
Altres solucions passen per situar la prevenció psicosocial al centre de l'organització, reduir les llistes d'espera, agilitar els tràmits burocràtics del personal mèdic d'atenció primària o potenciar la reincorporació a la feina mitjançant nous processos d'incapacitat temporal flexibles o parcials.
"Només quan la salut laboral es deixi de computar com un cost i es passi a entendre com una inversió ètica i productiva podrem afirmar que estem responent al repte de l'absentisme a l'altura de les exigències de la nostra època", conclou el professor de la UOC.
Aquesta recerca s'emmarca en les missions de recerca de la UOC següents: Salut i benestar planetari, Tecnologia ètica i humana, i Cultura per a una societat crítica. A més, aquest treball afavoreix els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) següents: el 3, salut i benestar; el 5, igualtat de gènere, i el 8, treball decent i creixement econòmic.
Article de referència
Arenas Gómez, A. (2026). El debate sobre el absentismo laboral a través del prisma de la incapacidad temporal. Realidad estadística, gestión institucional y complejidad normativa, Labos, 7(2), https://doi.org/10.20318/labos.2026.10648
Recerca amb impacte i vocació transformadora
A la UOC entenem la recerca com una eina estratègica per avançar cap a una societat de futur més crítica, responsable i inconformista. Des d'aquesta visió, desenvolupem una recerca aplicada, interdisciplinària i connectada amb els grans reptes socials, tecnològics i educatius.
Els més de 500 investigadors i investigadores i els més de 50 grups de recerca de la UOC treballen al voltant de cinc centres de recerca centrats en cinc missions: educació al llarg de la vida, tecnologia ètica i humana, transició digital i sostenibilitat, cultura per a una societat crítica, i salut digital i benestar planetari.
A més, la Universitat impulsa la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.
Més informació: www.uoc.edu/ca/recerca
Preguntes freqüents
Experts UOC
Contacte de premsa
-
Núria Bigas Formatjé